Tamboretjant
Vaig dir: -«Bon vespre i salut.
Què tal? ¿què fa sa petita?»
Com que ya havia creixcut,
son pare ho prengué per riure.
Va dir:-« Seu, si és es teu gust;
conversarem una mica.
-Feia un pal-lar revengut,
com si em das notici trista-
Caram, caram! Si no surts!...
Valga't que t'has fet en vista.
ya et mirava amb un ui cluc
i una pistola a sa cinta.
Quissà no et 'gueren valgut
ses rames de na Morisca.
Si vols tornar, fe un uc,
baix des pou, vora sa pica,
que yo em cuidaré den «Turc»,
que lladra més que un ministre.
Tu me pareixes poruc:
podria sé esblanqueir-te».
Yo em veia desconegut;
d'empatx feia s'ombra trista;
vaig arribar a quedar cregut
que la perdria de vista.
Repar que s'al-lota surt:
Voldria l'haguésseu vista
com feia un grandíssim munt.
Jesús, Maria Santíssima!
Catorze vestits tots junts,
cap n'hi havia de llista;
mocadors n'hi havia alguns
només de pesseta i mitja;
molta puntilla pes punys,
i es festonat ben en vista
Em va dir:-«Què, ya has vengut?
Què tal? com vas de noticies?
Yo li vaig dir: - «De salut,
perfectament, per servir-te»
Un 'riba a pal-lar per gust,
i lo que plany: enveir-se.
De disset anys i divuit
un no reposa: el cos frissa.
De vint-i-cinc per amunt
ya un no es fa tant en vista,
perquè creu que s'ha perdut
es temps d'allisar-se es riços,
té tot Eivissa batut
i es cos ha pres un mal vici.
De trenta i trenta vuit
dóna de baixa s'ofici,
o un es torna geperut
i es pel fa sa barba grisa;
ya el cor no li fa tup-tup,
va tranquil venguent de missa;
du un bon ormeig i llaüt,
però es mal temps l'acapissa,
i enc que es barco és revengut,
quan ve en veiesa tot brinca;
i es viu molt desconegut
perquè ha pintat i no pinta.
Vaig dir: -«Bon vespre i salut...
Curta és sa meua carrera
en un estudi total:
torceix o faig més drecera,
vaig per amunt o avall,
i es caminà és cosa meua
no me n'he vist cansat mai
que anar d'aquí a Formentera
just me pareix un instant.
Yo em mud i em carrec sa teia,
es cotxorrillo i punyal,
perquè anant a fora terme
no em fiic ni menos des sants.
Ya em poden pendre quimera,
que a mi no m'arribaran.
Saltaré per sa barrera...
Ya mos veurem pes portal!
Si tot i amb u algú s'emprenya
en so meu ferramental,
duc dins sa toca una pedra
per fer-la xiulà amb ses mans,
i altri perjudicat queda
i yo me retir amb sos guanys.
Si em prenen per delantera
du es fet en es tribunal,
yo per pagar tendré espera
o quissà no pagaré mai
i altri cobrirà sa pena
que a mi em denunciaran.
Ya poden lluità i suspendre,
que es gastos los pagaran;
que es que no té, la justici
té una llei que el deixen franc,
l'envien prompte a ca seua
diguent:-«no hi tornasses mai;
que ets fet com una molèstia:
molt de remèn i pocs guanys,
gasto de paper i sellos
per cosa que no s'ho val»
Si yo portàs devall xella
un llibre com un missal
tot de billets d'en Quevedo,
que a ells els hi agraden tant,
m'hi trobarien condemna
enc que no 'gues fet cap mal.
Llargues són ses ungles seues,
desferrerien un clau.
Voldria els fessen vereno
es sous que van replegant,
o que els llevassen s'empleo
ara en venir per cap d'any,
i tot s'altre temps que els queda
visquessin 'nant a jornal.
Yo, ocupant sa plaça seua,
llegí en so Còdig Penal,
i es jutge que arrancàs pedra
baix des porxet de s'Hostal;
que hagués de picà i fè esquerda
i viure passant trebai,
menjant faves i pebreres,
i es cabeis taiats arran;
i en vení es temps de ses vedes,
yo el pogués gafar caçant:
no li valdria s'empenyo
d'en Garijo, que val tant!
Yo el posaria a ses retxes
que ell posa a tots es més mals;
picant espart, fent cordella...
així, que es 'nas arbitrant;
sentenciant-lo a lo just,
que ells diuen que és sa justici:
venga pau, venga quietut...
i força a sa lladronici.
Vaig dir: -«Bon vespre i salut.
