Cançoner de les Pitiüses

Una nit de gran boirada llampava i feia mal temps, sa lluna anava crispada, que no es destengia per cert i en aquell vent i rosada un jove estava distret, per sa finestra parlava, jo res d'això trob mal fet, deia aqueixes paraules, jo de sentir-les no el crec: i anit m'hauràs de dar entrada, veuràs que ho som molt perfet, no tenc cap cosa privada, ni de lo que em dius reneg, puja damunt s'enrramada i vine dalt des porxet, allí trobaràs es catre des pastor, en Toniet; sentint aqueixes paraules se n'hi va anar promptament, causava que estava a s'aigo i enfeccionat des vent; promptament trobà repairo i companyia a gust seu i ella que no s'escusava segons donava entenent, sa mare la vigilava a sa sortida i a s'entrada i esperava el sendemà a dar-li la benribada i tu fent sa desintesa volies dissimular però et va dar per s'esquena, cosa que et va fer parlar.