Dau-me enteniment
i una memori molt clara
per poder explicar jo ara
la gran miraclació
s'es dia que nostron Pare
formà la creació.
Ell mon fa relació
i en llum de fè mos declara
que l'Esglèsia és nostra mare
i camí de salvació.
En sis dies va crear
els calaboços d'infern,
a on lo malvat Luzbel
per la sobèrbia està;
creà l'home el sisé dia
i en el seté descansà.
Semblança d'Ell va crear,
pensant que l'obeiria
i el precepte observaria
de lo que li encarregà,
que ho era de no menjar
del fruit que li vedaria;
quan n'Adan hagué creat,
el Pare celestial,
en el Paradís terrenal
es viu l'home arregalat,
le hi va deixar encarregat
però amb una facultat:
que no menjàs fruit privat
de l'arbre del be i el mal,
i la serpent infernal
el va fer caure en pecat,
qui és nat ha de morir;
l'Escritura ho mana així
i queda l'home desterrat
que no te seguridad
de viure molt –no ho pot dir-
perquè tal volta es matí
s'aixecarà sa i granat
i per la nit ja és sepultat;
be és cosa de pensar-hi.
Sa vida de s'home ho és
com es sol que mai s'atura,
roda el món i pren altura,
lo que Déu li ha promès.
Anem-hi amb el minyonet
quan ell mori de veiura
en 'ribà a la sepultura
de lo que ha viscut no en te res.
De deu anys comença la planta
a aplegà es coneixement;
jo vui dar que en visca cent,
però no en riurà coranta,
perquè en 'ribà en es vuitanta
torna es mateix ignocent;
mirau aquest testament
de quina manera canta:
trenta en té de joventut
i trenta que en dorm, seixanta;
de cent n'hi queden coranta,
aquest viure ja no és res.
Es desterro del món és
una ruïna que espanta.
De quinze anys comença a anar.
darrera devertiments,
oblidat del primer ser
que el bon Jesús li va dar,
com si ja hagués d'aplanar
el món amb es seu poder.
De vint anys comença a obrir
es uis de l'enteniment
i es vol fer de molt valent
com si mai 'gues de morir,
i això és perquè deu pensar
que ha de viure eternament.
¡Bambo que no considira
que la vida és un moment!
Ho causa es coneixement,
en tal edat no ser-hi.
De vint-i-cinc, més feroç
que es tigre ni es lleó,
ha perdut tot es temor
a tots es seus superiors;
-¡Bon Jesús, si és dolorós!-
no pense en lo venidor,
que va mori un Sansó
que ho era tant poderòs.
De trenta, l'enteniment
a s'home comença a entrar;
si és casat començarà
a seguí el bon sagrament;
emperò, si ho és dolent,
tal vegada més mal fa.
De trenta-cinc, va un home
algun poc més reposat
perquè ja ha considirat
que el judici se'n vendrà
i compta haurà de donar
de tot es mal que ha obrat,
perquè Aquell que l'ha creat
és qui el té de judicar.
De coranta-cinc li prèn
tal volta una enfermedat,
i tot lo que ha 'replegat
és p'es metjes i es barbers.
Vei-vos aquí ¿què té més
es ser tan enteressat?
No hi ha mellò heretat
que deixar l'ànima be.
De cinquanta diu: -Senyor,
vós que m'haveu conservat
al món lo més pecador,
morireu crucificat,
per 'ver-vos agraviat
a mi em pesa, amb gran dolor.
De cinquanta-cinc ja fa
s'home molta penitènci,
de temor quan morirà,
a una terrible sentenci,
sabent que en aquella audienci
nengú mos pot apel·lar.
De seixanta, s'home fa
ja molts de comptes de cap,
que té una gran pò i no sap
si aquell any serà es darrer.
De seixanta-cinc, ja va
que no pot fer cap extrem;
ho son es seus pensaments,
pensant en lo mal que ha obrat
quan era de tendra edat,
si trencà es deu manaments.
De setanta, ja no es fia
en quant a sa seua edat,
que veu que l'Eternidat
s'acosta per cada dia.
Es medi mellor seria
posar-se en un bon estat,
perquè si mor condemnat
a Luzbel fa companyia.
De setanta-cinc s'alegria
de s'home, acabada està,
quan veu que no pot anar
per part d'allà on solia,
amb un garrot en sa mà
i encara no pot fer via
ell que de tal homenia
havia 'ribat a usar.
De vuitanta s'home es troba
a un recò arreconat
i si parla, es maltractat;
p'es seus fiis té de callar
i si li donen menjar,
tal vegada, és de mal grat.
¡Mirau còm li és pagat
el bon ser que els va donar!
De vuitanta-cinc es troba
d'es cap i de tot rendit,
i ha d'estar dins es llit
que ja no es pot remenar,
i no fa més que pensar
si te res mal alquerit,
que tal volta es fer-se ric
no l'hagi de condemnar.
De noranta anys, s'home es troba
com un cadell arrufat
i de fret n'està gelat
d'es cap finsus a sa planta
i l'han de tenir tapat
amb una flassada o manta.
De norata-cinc no deixa
un frare o un capellà,
i si un desmai hi ha
al punt hi corren depressa;
un sacerdot el confesa,
s'altre hi porta es combregar...
I sols un moment hi ha
entre es morir i es nèixer.
De cent anys, s'home és cridat
per anar a un tribunal,
davant un jutge reial
amb tremenda majestat;
allí, amb sa veritat,
sentencien cada qual,
i e-hi és un lloc infernal
per castigar ses maldats
d'aquesta vida mortal.
--------------------------------
Cumplint-se aquest suposat
del que tenc dit al principi
d'aquí que a cent anys arribi,
lo que de molt pocs es veu,
en aquest món fa sa creu
convensut des desengany
que encara que amb clau i pany
tenga tancats es diners,
quedaràn pes heredés
o qui sap, d'algun estrany.
És una veritat clara,
això patint i costant,
que quasi ningú viu tant
o ni mancos la meitat.
De res tenim seguridat
sinó del Judici Final
per anar al tribunal
rigurós de Jesucrist.
Oh, del pecador molt trist!,
quan s'ànima es còs veurà,
rabiosa li dirà:
-Vina aquí, desgraciat;
ja que tu i jo hem pecat,
es dos haurem de cremar
per tota una eternidat.
I l'ànima del just dirà,
quan veurà el seu propi còs:
-Vina, vina mon espòs,
jo et desitjava encontrar
perquè es dos hem de gosar
de ditxa sens mai 'cabar.
Bon Jesús, vos que podeu
alcançar-mos el perdò.
per los mèrits de sa creu,
dau-mo'n una forta veu
i una benaventurança.
No espereu molta tardança
i a tots mos atmitigueu.
