INFORMACIÓ
Número de fitxa | 182

Subgènere | Cançons

Estil | Glosat

Temàtica | Religió.

Subtemàtica | Moralitzant

Recollit per | Joan Castelló Guasch?

Transcrit per | Joan Castelló Guasch?

Data | anterior a 1960

Font | El Pitiús 1960 pàg. 27-28 / El Pitiús 1966 pàg. 31

Observacions | el transcrit a continuació de la ratlla de separació correspon a un afegitó publicat al Pitiús de 1966. acompanyat del següent comentàri: <>

Sa vida de s'home. / Dau-me enteniment...

Dau-me enteniment i una memori molt clara per poder explicar jo ara la gran miraclació s'es dia que nostron Pare formà la creació. Ell mon fa relació i en llum de fè mos declara que l'Esglèsia és nostra mare i camí de salvació. En sis dies va crear els calaboços d'infern, a on lo malvat Luzbel per la sobèrbia està; creà l'home el sisé dia i en el seté descansà. Semblança d'Ell va crear, pensant que l'obeiria i el precepte observaria de lo que li encarregà, que ho era de no menjar del fruit que li vedaria; quan n'Adan hagué creat, el Pare celestial, en el Paradís terrenal es viu l'home arregalat, le hi va deixar encarregat però amb una facultat: que no menjàs fruit privat de l'arbre del be i el mal, i la serpent infernal el va fer caure en pecat, qui és nat ha de morir; l'Escritura ho mana així i queda l'home desterrat que no te seguridad de viure molt –no ho pot dir- perquè tal volta es matí s'aixecarà sa i granat i per la nit ja és sepultat; be és cosa de pensar-hi. Sa vida de s'home ho és com es sol que mai s'atura, roda el món i pren altura, lo que Déu li ha promès. Anem-hi amb el minyonet quan ell mori de veiura en 'ribà a la sepultura de lo que ha viscut no en te res. De deu anys comença la planta a aplegà es coneixement; jo vui dar que en visca cent, però no en riurà coranta, perquè en 'ribà en es vuitanta torna es mateix ignocent; mirau aquest testament de quina manera canta: trenta en té de joventut i trenta que en dorm, seixanta; de cent n'hi queden coranta, aquest viure ja no és res. Es desterro del món és una ruïna que espanta. De quinze anys comença a anar. darrera devertiments, oblidat del primer ser que el bon Jesús li va dar, com si ja hagués d'aplanar el món amb es seu poder. De vint anys comença a obrir es uis de l'enteniment i es vol fer de molt valent com si mai 'gues de morir, i això és perquè deu pensar que ha de viure eternament. ¡Bambo que no considira que la vida és un moment! Ho causa es coneixement, en tal edat no ser-hi. De vint-i-cinc, més feroç que es tigre ni es lleó, ha perdut tot es temor a tots es seus superiors; -¡Bon Jesús, si és dolorós!- no pense en lo venidor, que va mori un Sansó que ho era tant poderòs. De trenta, l'enteniment a s'home comença a entrar; si és casat començarà a seguí el bon sagrament; emperò, si ho és dolent, tal vegada més mal fa. De trenta-cinc, va un home algun poc més reposat perquè ja ha considirat que el judici se'n vendrà i compta haurà de donar de tot es mal que ha obrat, perquè Aquell que l'ha creat és qui el té de judicar. De coranta-cinc li prèn tal volta una enfermedat, i tot lo que ha 'replegat és p'es metjes i es barbers. Vei-vos aquí ¿què té més es ser tan enteressat? No hi ha mellò heretat que deixar l'ànima be. De cinquanta diu: -Senyor, vós que m'haveu conservat al món lo més pecador, morireu crucificat, per 'ver-vos agraviat a mi em pesa, amb gran dolor. De cinquanta-cinc ja fa s'home molta penitènci, de temor quan morirà, a una terrible sentenci, sabent que en aquella audienci nengú mos pot apel·lar. De seixanta, s'home fa ja molts de comptes de cap, que té una gran pò i no sap si aquell any serà es darrer. De seixanta-cinc, ja va que no pot fer cap extrem; ho son es seus pensaments, pensant en lo mal que ha obrat quan era de tendra edat, si trencà es deu manaments. De setanta, ja no es fia en quant a sa seua edat, que veu que l'Eternidat s'acosta per cada dia. Es medi mellor seria posar-se en un bon estat, perquè si mor condemnat a Luzbel fa companyia. De setanta-cinc s'alegria de s'home, acabada està, quan veu que no pot anar per part d'allà on solia, amb un garrot en sa mà i encara no pot fer via ell que de tal homenia havia 'ribat a usar. De vuitanta s'home es troba a un recò arreconat i si parla, es maltractat; p'es seus fiis té de callar i si li donen menjar, tal vegada, és de mal grat. ¡Mirau còm li és pagat el bon ser que els va donar! De vuitanta-cinc es troba d'es cap i de tot rendit, i ha d'estar dins es llit que ja no es pot remenar, i no fa més que pensar si te res mal alquerit, que tal volta es fer-se ric no l'hagi de condemnar. De noranta anys, s'home es troba com un cadell arrufat i de fret n'està gelat d'es cap finsus a sa planta i l'han de tenir tapat amb una flassada o manta. De norata-cinc no deixa un frare o un capellà, i si un desmai hi ha al punt hi corren depressa; un sacerdot el confesa, s'altre hi porta es combregar... I sols un moment hi ha entre es morir i es nèixer. De cent anys, s'home és cridat per anar a un tribunal, davant un jutge reial amb tremenda majestat; allí, amb sa veritat, sentencien cada qual, i e-hi és un lloc infernal per castigar ses maldats d'aquesta vida mortal. -------------------------------- Cumplint-se aquest suposat del que tenc dit al principi d'aquí que a cent anys arribi, lo que de molt pocs es veu, en aquest món fa sa creu convensut des desengany que encara que amb clau i pany tenga tancats es diners, quedaràn pes heredés o qui sap, d'algun estrany. És una veritat clara, això patint i costant, que quasi ningú viu tant o ni mancos la meitat. De res tenim seguridat sinó del Judici Final per anar al tribunal rigurós de Jesucrist. Oh, del pecador molt trist!, quan s'ànima es còs veurà, rabiosa li dirà: -Vina aquí, desgraciat; ja que tu i jo hem pecat, es dos haurem de cremar per tota una eternidat. I l'ànima del just dirà, quan veurà el seu propi còs: -Vina, vina mon espòs, jo et desitjava encontrar perquè es dos hem de gosar de ditxa sens mai 'cabar. Bon Jesús, vos que podeu alcançar-mos el perdò. per los mèrits de sa creu, dau-mo'n una forta veu i una benaventurança. No espereu molta tardança i a tots mos atmitigueu.