Tu estàs trista, esposa meua.
Dolça esposa, què és que tens?
Mon marit, què vols que tingui?
Enyorança, i no res més.
Enyorança? I què és que enyores?
Companyia que no tinc.
Quan tu de mi et separes
Per atendre els teus quefers.
Any empeny, qui dia passa;
No et dones al desesper.
D'amor teu vives penyores
Voldria tenir fa temps;
Tenir es infants que em nega
La providència de Déu.
Deixa fer la providència,
Qui sap lo que més convé!
No tinguis pena, m'aimia,
No en passis d'això turment.
Altres de més venturoses
I més joves que jo, en sé,
Altres en veus dins Eivissa
Que els hi passa el mateix.
Tenen nebots i nebodes,
I jo visc sense parents.
Acudirem a la Verge
de Lluc, que Mallorca té.
Perquè nos do descendència
Cent mil prodigis ha fet!
Si Ella feia aquest miracle!
Demana-li ben fervent,
I et deixarà conhortada.
Si Ella tal gràcia em fes!
Dic des d'ara que hi 'niria
Peu descalç i penitent
A veure-la dins Mallorca
I oferir-li lo fill meu.
I jo amb tu m'embarcaria
per dar-li gràcies també.
Oh! Si la verge tal ditxa
me donés dins l'any aquest,
Que venturosa viuria!
I jo que alegre i content!
I la verge als nou mesos
Pare i mare los va fer,
Sense penes ni molèsties
D'un ninet com un ramell.
Passen dies i setmanes,
passen mesos, passen anys;
i el ninet, que ja no mama,
cada dia es fa més gran.
N'és de son pare alegria,
de sa mare n'és l'encant;
més ningú dels dos sossega
per poc que el vegi malalt.
Recorda't de la promesa
feta a la Verge. Hem d'anar
aquest estiu a Mallorca
i a Lluc hem de dur l'infant.
Ja tanquen la casa seua,
ja surten de la ciutat,
ja deixen de la Marina
lo nombrós arraval.
Dins un xabec ja s'embarquen,
ja corren p'emmig del mar,
un dia de sol i calma,
cap a Mallorca remant.
El nin a coberta juga,
son pare està marejat,
marejada està la mare,
per no haver-se embarcat mai.
Entra vent i mou la vela,
I tira el ninet al mar
El patró que atur la barca
Que el ninet s'està negant.
Crida un mariner dalt l'arbre,
amb un crit desaforat,
Llancen cordes a dins l'aigo,
Ningú a bord sap què es fa.
Volen aturar la barca
I el vent la s'endú volant.
Quin desvari! Quin desordre!
La vela amainada cau.
La barca a la fi s'atura.
Mariners nedant se'n van
a cercar el nin dins les ones
més ell enfora es tornés.
De bades, cercau de bades.
Ben lluny de l'al·lot són ja,
I d'aquí que el pugueu veure
té temps d'haver-se ofegat.
Passen minuts, passen hores,
passa el dia, el sol se'n va.
Arriba la fosca negra...
I el ninet? ...No l'han trobat.
Patró, girau cap Eivissa,
diu son pare enmig de plors.
Patró, arribeu a Mallorca
diu sa mare amb veu de dol:
La Verge de Lluc que un dia
el me da, tornar-lo em pot.
No tingues tal esperança
Déu sap salvar-lo si vol.
Molta fe teniu, germana.
Ella n'és el meu conhort.
Voleu un consell d'un ase?
No penseu pus en s'al·lot.
La de Lluch em crida
i em diu "ton fill no és mort".
Ton desig és qui t'enganya.
La fe que tinc dins el cor
és la que ara me consola
i mon desespero adorm.
Patró, arribau a Mallorca
Que allà em crida el consol.
Ja som a cala Figuera,
de Palma som dins el port,
altre pic toquen la terra
ja van caminant pel moll.
Per la carretera d'Inca
para i mare van al trot,
plorant com a magdalenes
la pèrdua del seu tresor.
Ja pugen la Llengonissa,
Ja són dins el temple nou,
A on Maria és obsequiada
Per milenars de devots.
Allà, davant d'ella, rompen
pare i mare en amargs plors
demanant-li que los torni
lo perdut fillet del cor.
Girant la vista i llur pena
Se converteix en gran goig
quan prop de l'església vella
a un corredor que va al cor,
veuen saltant comparèixer
el seu fill com un sol.
Les mans besa als seus pares
i los diu ja fora mort
si aquella Santa Senyora
que porta corona d'or
no m'hagués tret de dins l'aigua
i portat en aquest lloc.
Germanets! Quina alegria!
no sé valtros, lo que és jo
tinc les llàgrimes que em cauen
amb un prodigi tan gros.
Encara ara guarda Eivissa
d'aquest miracle record,
per això cada any ne vénen
d'eivissencs grossos estols.
A veure la Santa Verge
de Lluc, que n'és de tothom
la més encertada via
per aconseguir lo seu conhort.
