Cançoner de les Pitiüses

Jo em vui calar ací a cantar, que amb altre no em deverteix. Un succeit vui contar de tot lo que m'ha contès . . . . . . . . . quan me volia casar, per dir-vos-ho així com és, que entenent ho vaig donar amb obres, casi em pareix, però em vaig adelantar una mica massa prest, i vaig sortir jovençà com si fos casat de fresc. Jo i ella vàrem parlar quatre diumenges o tres: ja poreu consivirar sa llei que mos 'víem pres. No em 'ribí a apassionar de modo que m'estàs lleig. Jo, sa nit que hi vaig anar, ja li duia es comptes fets de que havíem de parlar aquella nit, tard o prest, i quan me'n volia anar, a ses paraules darrers, li vaig dir: —Vols escoltar una raó de secret? Tu, si et vols aconhortar de viure amb un pagès poc devot de trebaiar, perquè és s'ofici que he pres.— I ella s'ho va escoltar i hi va pensar un ratet, i de resposta em tornà: -Jo, demà tard em pareix, i an es tiu, es capellà, n'hi pots parlar des primers.— Jo prompte em vaig aixecar molt content i satisfet. No era cas d'estranyar si anava ben remolest, I a beure me'n vaig anar, perquè ja havia fet set, i prompte vaig tornar a entrar en conversa amb es demés: —Vostès se deuen quedar, jo me'n 'niré tot solet. Si em volen acompanyar, conversarem un ratet.— La vaig voler demanar just aquella nit mateix. No em vaig voler sotsjugar d'un altre que ho entengués, perquè es que envia, no va: molta de veritat és. I pensí: "li vui gastar un terme que em perteneix. Vostè, si es vol informar de jo qui som i qui he set, un pobre, sa gent dirà, però de mals vicis net. No m'han vist emborratxar per tavernes ni cafès. S'ofici d'anar a jugar no m'ha fet perdre es doblers." I ell de tot se'n conhortà, no em tornà enrere de res. Per prompte me n'arregl๠aqueix grau de parentesc, sinó que ella va passar casi una cama més. Creure es que me la traçà és lo que plany, i res més. Tornada II Si em veis anar-hi amb tristor, bon fonament ne tenia. Sa criada del senyor vicari, que allí hi havia, li va obrir per millor es dos quartos de s'eixida, i encara tengué valor per fer-li senya enseguida. Jo me n'acatí llavò, no en vaig fer entrada ni eixida. Després pensí dins mon cor: "alguna en dureu ordida", que es va girar cap a jo amb molta de politiga i em demanà per favor per anar a beure enseguida i per anar-hi llavò a escórrer es brou a ses olives. Jo li vaig dir: —Escolta això, que et vui dar una asvertida. Alerta amb s'aufabió, aguanta'l amb politiga. Dona mà an es cobertor i s'altra de mitjania, i vés a un torrentó, que és lloc de més esbrunyida. Si vas de no fer remor, allí hi ha més enfugida.— Parlau amb un estaló, lo mateix vos responia, que allí estava de plantó. Semblava que es confonia. Com una estaca en segó, que tot vent se revogia, i tenia una eixugor i una set que l'abrasia, i portava un ventai bo, comprat en es baratillo, i en ses mans un mocador esbrufat d'aigo florida, que de prop feia una olor que talment dava alegria. No me'n dava tanta a jo, quan la veia que fugia, Cara de no res de bo, que jo davant l'hi diria, perquè és un taco redó i un saquet de fantasia, i per festejar a mon gust ninguna altra en buscaria. Devers una hora o passat de toc de l'Avi Maria en aquella ocasió es relotge repetia, i es cans de per l'aredó també feien molta crida, i hi va sortir es rector i tots es altres que hi 'via. Va dir: —Ja no es veu ningú, ni s'afina ànima viva. Ja ha fet un bon cabussó, aquesta gran maleida. Que no ho siga del Senyor, aquell que mos enllumina.- Llavò es girà cap a jo i una paraula va dir-me: -No hi has de pensar-hi més, que de tot se'n fan tres dies. Se n'ha anat. Ja tornarà, si ho vol Jesús i Maria Tornada