Cançoner de les Pitiüses

Jo me'n vaig a la vellura. No estic segur que hi arripi. I Si hi ha alguna criatura que de jo estiga agravible, que perdon i em don sa culpa. Jo en vaig penedeguenible (sic). No tenguent vida segura, la mort ve enc que un no la cridga. Mos porta a la sepultura, no ens emporta estar en devisa. Per l'ànima és sa tristura quan del cos queda vendible, que si Déu no la perdona, quin viatge tan horrible! Un erra i no se n'adona. Bé ho és un pensar turbible [sic] i es sebre de sa persona ja es perdi no es ressuscita. Si el cor meu se'n va i no torna, que no us fasga altra vesita, que ho siga aquesta venguda anit sa de despedir-me. Amor de mi benvolguda, Déu del cel mos encaminga. Passa tan bon temps com pugues i trebaia a devertir-te, que està el món de compostura, casi pareix increible. Ai, ditxosa criatura que mor mentre que és petita, que té la glori segura i es seu mal no s'acredita. Ara girarem de fuia i en parlarem una mica: és el món que mos embuia o sa malvestat indigna de pietat mos despuia o evitem que no hi arripe (sic) i gordem l'ànima pura més que una festa movible i així mateix sempre en duda perquè el pecador és errible i un té lo que es percura si no hi ha qui el desoblíiga. Tornada II La nostra vida és candela, d'ella no tenim sa mida. Per això no porem sebre es temps que tenim de vida. Sa meua ja no és sencera, i aqueixa temor em domina. Això és més fi que sa cera, jo no hi tenc ninguna mira. Per no tenir carta vera tots tenim que estar en devisa com un barco que navega tots coneixem que s'arrisca, que si un mal temps l'aplega per l'amo és cosa trista. Just amb sa mateixa bena Déu mos pot tapar sa vista: si algun sabut no vol creure que puguem morir en sospita: una roba que s'estrena, qui li assegura enveir-la? I així vendrem a conèixer que lo millor és corregir-se i trebaiar per atènyer i a la santa fe unir-se i així mateix sempre tèmer per lo que pot oferir-se. I així gordem sa Corema, també es dies d'anar a missa. Llavò Déu fa lo que vuiga i an es seu gust mos registra. Tornada III Qui plora i es desespera ja no té motius de riure. Lo mal que si ho persevera ja ho és un dolorós viure. La seua vida completa enc qui no la pot subscriure. Per una cosa d'import a sa mala fe avorrir-la, trebaiant a dar conhort ane qui veis que sospira mos pot pervenir la mort. L'ànima a Déu oferir-la amb un dolor de cor fort curarà i quedarà lliure i amb gent que ens estiga a lloc amb gran lleialtat sofriu-la. Sa nora que tengueu prop, estimau-la i protegiu-la. Desitjau-li bona sort. Si ho ha mester, assistiu-la. No li servigueu d'assot. Si cau en falta, cobriu-la: Qui l'ha ensenyada no pot, encara que se l'estimga. Ho pot causar s'hermosaria, que és una cosa agrauiuble (sic) o algú de mala conducta molt de temps ha, perseguiu-la, i enc que altra cosa no siga pot ser parlar compromible i ser una sort injusta per una llengua ofensible. Tornada IV Ara haureu de perdonar si sa cançó no és polida, perquè es que la va dictar moltes ansis duia en via, que li cuidaven privar sa memori que tenia. També l'hi pot ajudar que s'enveieix cada dia I a s'edat li hem de dar només lo que portaria per sempre i no pot gonyar i es seu viatge pren guia i an es viatge se'n va, que es mal temps no el destravia. Un sempre ha de cavil lar en salut i malaltia i quan hi arribarà allí no farà estaria. Es càrrec que portarà trobarà qui l'acopia per dir-ho no tornarà si perd o si ganancia. Pot retratar sa figura i en el món quedar expressida, enc que es sentiment recrua quan un veu sa fesomia de pensar que l'ha tenguda per sa seua companyia i ara ja la té perduda, perquè un mort ja no respira. Per lo que l'ha planyeguda hi pensarà mentre visqui. Pensant-hi el cor se li nua d'una pena insofrible. Tornada