Cançoner de les Pitiüses

M'agrada creure aviat¹ quan una pressona ho mana, i anit que ens hem ajuntat hem de fer una cantada, I ja que estic desafiat de s'allota i sa mare.² —Ja ho ets acoraçonat, quantre dos voler baraia. Ja ho devies 'ver provat antes de jo amb alguna altra.³ Jo tenc en nafra de cap⁴ i així procur a venjar-me.⁵ -Idò si t'has enfadat, ma fia ho comporta i calla,⁶ que ell és un jove assentat, polit i de bona casa. Si el 'ribam a haver alcançat no planyeràs ser casada. —Vós deveu [ha]ver exp[e]rimentat⁷ que apreciar-me m'agrada, però de lo que he parlat no m'atreveix a ginyar-la, perquè diumenge passat no va pensar a convidar-me. —No que me'n 'gués olvidat però no em va dar la gana, que per estar descansat val més dormir descansada. Lo que és estant convidat mai més tornaràs per casa. -Tot siga oferit a Déu . És cert que em tornaré bamba. Ja promet anar as Cubells⁸ dos o tres dies descalça, si tu segueixes venguent i ella fa bona traça. Tant vos hi heu empenyat: sereu de Déu escoltada. Tengueu es porxo tancat i no en veixga ningun altre, que (ja) em tornaré enamorat⁹ en fer una temporada. —Mentre no hàgeu paredat finestres i portalada, ja sé com se lleva es gat. Sa clau prompte està rodada, i en ser fora des tancat ja podeu venir a encalçar-me. -Molt prest te n'has alabat, no sé si correràs gaire, que jo jauré as teu costat diumenge [i] entre setmana, i si vols fer de ton cap rebràs alguna troncada. —Ara ja us heu enfadat, no vuigueu coses forçades, parlau-li amb humildat, que és més fàcil aginyar-la. Tornada II —Hem d'aclarir sa disputa quedant amics i contents, que em veig a passar amargures pensant en lo que es contén. No has de calar cap excusa: desenganya'm francament. —Jo encara som criatura i formalidat no tenc i tu dius que t'apressura. Més¹⁰ que no t'enyorarem, que si no en trobes ninguna vas a fer-te penitent. -Jove, no t'has d'espantar si vols raça de tal gent, que si jo puc envildar, llavò es dos mos casarem. Som bona de governar, no tenc queixals ni cap dent. —Vós ja sou un poc garruda, majora, no ho lograreu. Jo la vui jove i robusta, fina i de color vermei. Vós ja esmustissau, sa fuia se cau i roman¹¹ sa pell. —Tu tendràs ditxa i ventura si en trobes cap a gust teu, que si arribes a veiura no sortiràs des fornell. Ja en triaràs de fortuna i oreies en es capell. -Molt de temps han fet consulta i res no hem fet ni farem. Encara que s'al·lota en vuiga, no et donc es consentiment, que ets amb sa conversa eixuta No em tornis més de present. —Jo no em sap mal ni m'apura, més lluny de vós estirem quan vengueu alguna¹² a jeure, que es dos ja ens apanyarem. Jo el [sic] vui prometre sa hisenda i tots es mobles que tenc. —Venga de Déu lo que vuiga. Vaja idò, si és ver aviem. Ja diran que som molt ruca, que això és molt de llandrament, però si tenc vida curta, ja em serà convenient. -No et cisis¹³ de cap figura, que no tens coneixement. Mira que es porxo i sa cuina ho té ple de femorel¹⁴ i per dormir s'empaiussa: just furga com un cadell. —Just sembla que anau beguda o bé emborratxa talment. Vós sou igual que sa lluna, que té minvant i cresquent. Abans tot era hermosura i ara em torn raro i dolent. —Ma mare, ginyau's tot d'una: de casar-me gola en tenc, que ell mateix diu que té fruita que en podrem menjar tot temps. No es vincla que un la manyucla¹⁵ ni cau enc que faci vent. -Quissà la trobaràs dura, que ell voldrà dir algun sarment. Ja et pots pensar en sa resulta que això et pot anar duguent. Si et pareix ben acertat, benhaja tu, fe es gust teu. —Ja en nom de Déu s'ha ginyat. Ja us dic que estiré content. Ja em voran anar estufat i casi sempre riguent. No sé com 'nar prou mudat per vesitar aquest clavell. —Ell pots venir aubardanat, que també mo'n folgarem, que es nostro està esmolucat i llavò el rellevarem; quissà t'hauré agraviat donant-te aquest tractament. -Hala bo, ha d'estar acabat es tractar-vos malament, que prou temps heu rabiat donant que riure a sa gent. Ja és sort que Déu mo' l'ha dat i n'hem d'estar-ne contents. —Lo que és per sa meua part no pens es plànyer-ho per ara, mentre no m'haiga pigat o em faci jeure de banda. Tornada III —Hem de parlar d'aquell dia que es dos mos hem d'ajuntar, que jo ribot d'alegria com m'hi pos a cavil·lar. Ta mare també voldria prompte poder-te casar. —No et pensis que no m'estimga,¹⁶ que ella entenent ho darà, que es pocs canets que tenia per jo los vol gastar, per fer-me alguna camia i vestits de parfalà. -Es cotonet i sa llista¹⁷ a peces l'hem de comprar. Entredós, randa i puntilla, a cal Barato n'hi haurà. Per llana i sedalina 'nirem a cas Català. -I això és massa galania per un que ha de trebaiar. Val més 'nar casi conia, que sa roba fa suar. Llavò, si et mories prompte, ane qui l'has de deixar? Tu ho dius perquè en tens gola, dins poc temps poder envildar. Si et vols casar amb aquest compte, ja t'hauràs d'espavilar, que si tu fas cap desordre tendràs qui t'amaurarà. -No et conti tan geniosa, que un home és mal d'enganyar, perquè quan un se capguarda ell ja té es bastó en sa mà. Lo que has de ser tu amorosa, que ell també t'estimarà. —Jo si arrib a tenir dona que ho desitj fa temps ha sols que ella estiga conforme dia i nit vui trebaiar. —Com pareixes animat de sentir-te conversar. Es meu redol és molt prim, però ja produirà. No estiràs per sequedat, que hi sol 'ver aigo a amollar. -Prompte t'hauràs alterat¹⁸ de tot lo que ha d'heretar. Val més si el tens aginyat que no ho deixem refredar que ja tendré mal de cap hasta que us veixga casar. -Tot això és veritat molta raó té la mare. Jo em trob tot sol i enyorat i d'una edat avançada. Si vols viure as meu costat, digues-m'ho amb una paraula. Tornada . . . . . . . .