Palometa.
1El rei tenia tres fies
tan blanques com un paper.
Un se n'enamorà d'una,
— de les tres la més petita.
Sa mare o li varen dar [sic].
Quan la va tenir per seua
la va prendre, se'n va anar,
se'n va anar terres enfora
i as cap de set anys tornà.
—Equè és això, lo mon gendre,
venir de set anys en set anys?
—Què, i la senyora Maria,
a on ella ha quedat?
—Ella ha quedat dins França
poc d'ací o poc d'allà,
prenyada de siete meses
i venc per la Palometa,
per quan ella parirà.
—La Palometa no ve
sense un acompanyant.
—Ma mare, deixau-m'hi anar,
que jo m'aniria amb ell
com si fos amb un germà.—
Caminaren setze llegos
sense resposta tornar.
Allà dalt la muntanyeta
la va treure del camí
per fer-li lo que voldria.
Allà dalt la muntanyeta
la va deixar deshonrada.
Maria quan ho va sebre,
des disgust la va fallar,
i Un minyonet que tenia
tot ho va capolar
per quan son pare hi 'niria
poder-li donar a menjar.
—Equè és això, la mia dona,
equè és això que és tan bo?
—Això són les besadetes
que dares a Palometa.
Allà dalt la muntanyeta
l'has deixada deshonrada
amb la llengueta taiada
perquè no ho pogués contar.
. . . . . . .
—Pastoret, bon pastoret,
donau-me ploma i paper,
que amb sang de la meua llengua
una carta n'escriuré.
La vui enviar a ma mare
per experiència
d'aquella fia que té,
perquè no la deix anar
amb gent que no la conega:
no es trobarà deshonrada
així com jo l'hi2 trob ara.
. . . . . .
Vuigué Déu o la ventura
que es vengueren a encontrar
—Tu si vesses a ta germana
tu no la coneixeries.
—Jo ja la coneixeria
no amb el color de la cara,
perquè ella no n'hi tenia;
davall la mamella esquerra
unico senyal tenia.
