Vida de sant Roc
Sant Roc quan va néixer
sa mare el mudava
a i as pit li trobà
una creu pintada.
Minyonet petit
que ja dejunava,
dejunis ne feia
dos cada setmana:
es divendres i dissabte
mai no li fallaven.
D'edat de vint anys
li falten es pares,
amb tant bons exemples
que li havíem dat.
Es béns que tenien
els hi havien deixat;
els va dar en es pobres
res no es va quedar.
Se'n va anar pes poble
vestit d'ermità
i a un hospital
i va anar a parar,
demanant llicència
per poder-hi entrar
per servir es malalts
que hi havien d'estar
Per sa primera volta
no n'hi varen dar,
diguent que era jove
se'n podia anar.
D'aquell mal dolent
que ell se'n va posar,
ell va eixir d'allí
pel món se'n va anar
a una coveta
a sa vora de mar
molt trista, molt fosca
i molt mala d'estar;
i estant allí dins
un riu va brollar,
s'obrí una font
que encara hi està,
d'aquella aigo viva
que ell se'n va curar.
Hi anava un gos
a portar-li pa
i l'amo des gos
quan ho va afinar
es posà a perseguir-lo
fins que el va enquantrar.
Per dir-li sant Roc
li va dir Ermità.
I si ho som, sant Roc,
no m'heu d'escantar
perquè estic perdut
que no em puc salvar.
I estant allí
es dos ermitans
i tan un com s'altre
moriren sants.
I es governador
que era tiu seu
i jutge major
el va fer agafar
dins un calabós
allí el feia estar.
Va escriure una carta,
dins ses seues mans
la va tancar.
Parents i vesins
hi varen anar
a demanar-li sa carta
no els hi vulgué dar
i sa seua güela
també hi va abaixar
I si ho és sant Roc
es coneixerà,
que té una creu pintada
des que és nat ençà.
I amb una prestesa
ja el va despullar.
Sí que ho és sant Roc,
ja es pot escantar:
ja és mort i difunt,
ja es pot enterrar.
Sant Roc gloriós
vulgueu-mo'n guardar
d'aquell mal dolent
que ell se va posar.
