L'home que del món s'aparta,
tant si és just com pecador,
molt prompte es veu alcansat
del dianye temptador;
si és bo, porquè se n'aparti
de Cristo Nostro Senyor;
si és dolent, perquè segueixi
sa mala temptació.
Sa vida de Fra Garí
en pot dar bona raó,
és plena de meravelles,
de dir-les causen terror,
que estava dins una cova
sense mica de claror,
ocupant la seua vida
en devota oració.
El dianye el va anar a veure
en forma d'un bon senyor,
diguent-li que li seria
bon amic i companyó,
Fra Garí li va respondre
amb molta torbació:
«Digue'm si ets ermità
o el dianye temptador,
perquè si ets ermità
i has vengut per pregar amb jo,
beneïda siga l'hora,
i alabat Nostro Senyor».
Ell es va posar a espiar-lo
i buscar-li ocasió
per fer-li perdre sa gràcia
que tenia en el Senyor.
Era una fia d'un comte
molt ric i de gran valor,
i d'ella es va apoderar
el dianye temptador.
Busquen metges per curar-la
no sabent lo que era allò,
i tots es metges digueren,
ell no té curació
que de dins ella no surti
aqueixa temptació.
Donen consei an el comte
per sortir de tot això,
que la porti a Fra Garí,
que és home de gran valor.
I així ho va fer aquell comte
amb molta resolució;
va pendre sa seua fia
i a Fra Garí va dir això:
«Aquí us port sa meua fia,
home just i del Senyor,
per si lliurar-la podríeu
d'aqueixa tribulació».
Li va dir: «No hi ha que témer,
confiem en el Senyor»,
i dins sa mateixa ermita
es calà en oració.
Sa jove va quedar lliure
del dianye susllavor,
i el comte molt agraït
volia pagar es favor.
«Anau-vo'n vós i sa fia,
ja no tendrà més dolor,
li ha fuit sa malaltia
que a tots causa terror».
«Jo la deixaré nou dies
en servici del Senyor
i en sa vostra companyia,
si no trobau mal això».
Fra Garí li va respondre
amb molta torbació:
«No permeteu que ella quedi
aquinetes sols amb jo,
que si l'esperit és mal,
la carn encara és pitjor».
El comte no vulgué sebre
que allò fos just i raó
sinó que la deixà allí
perquè fes oració,
que llavor as cap de nou dies
tornaria en porfessó
per enportar-se'n sa fia
a ca seua, així, millor.
Quan Fra Garí va comprendre
quant sospitós era allò,
quedar sol amb una dona,
es calà en oració.
Sa carn envestia en batalla
quantra ells dos en gran furor,
finsus que els ne va fer caure
en una tentació,
aquella jove tan bona
i ell que encara era millor,
que prompte es veren esclaus
d'una mala ocasió.
Quan Fra Garí va comprendre,
encara que molt torbat,
que havia faltat a Déu
cometent un gran pecat,
se'n va seguida a buscar,
tremolant i espantat,
a s'ermita que vivia
dins sa cova d'es costat,
i tot d'una que el va veure
aquell dianye encarnat,
li va dir: «Tu estàs perdut,
que Déu ja t'ha abandonat.
Deixa anar sa penitència,
que per res t'ha aprofitat,
i ara per salvar ton honra
i si no vols ser escantat,
ves a matar aqueixa jove
companyona des pecat
i enterra-la a un lloc fondo,
a un lloc deshabitat.
Ell en tot va posar crèdit
i va còrrer apressurat
a degollar aquella jove
companyona des pecat
i l'enterrà dins sa cova
a un lloc dissimulat,
que pugués dir que no hi era
si mai 'gues set preguntat.
Quan Fra Garí va comprendre
que havia sét enganyat,
que lo que deia aquell home
falsava sa veritat,
va dir: «Jo m'en vaig a Roma
molt trist i desconsolat,
veurem si hi ha remei
per perdonar es meu pecat».
As cap de vint-i-vuit dies
Fra Garí ajonoiat
estava as peus del Sant Pare
confessant es seu pecat:
«Tu tendràs perdò de Déu
si no et falta s'humildat.
Te'n tornaràs a sa cova
anant sempre ajonoiat,
sense girar es uis al cel
que d'això n'estàs privat.
Compliràs sa penitència
que mereix es teu pecat,
finsus que un infant te diga:
«Garí, ja estàs perdonat».
Fra Garí amb alegria
i molta tranquilidat
va reprendre es seu camí
cantant de Déu la bondat.
Pensant en sa penitència
que el Papa li havia dat.
S'aconhortava diguent:
així es paguen ses maldats.
Passant penes i turments,
amb sos jonois sanguetjats,
amb ses mans tot una llaga,
va arribar a Montserrat
que no semblava ser home
de flac i desfigurat;
tan sols roba no portava,
se li havia espellissat
i ja feia molt de temps,
que no se'n 'via buscat,
i se n'entrà dins sa cova,
a sa que ell havia estat.
I ara deixem fer a Garí
en sa seua oració,
finsus haver-ne alcançat
de Déu sa salvació.
Com 'via promès, va anar
el comte as cap de nou dies
a sa muntanya a buscar
allina sa seua fia.
Dins sa cova se n'entrà
content i amb alegria,
i va començar a mirar
a veure si la veuria.
Mirava per cada part,
ningú n'hi dava notícia,
ni tampoc de Fra Garí,
que això el va fer mal pensar.
«Fia meua, s'esclamava,
o has set morta o robada;
consol de la meua vida,
com me'n tenc de tornar ara!»
Molt trist se'n 'nava a ca seua
el comte sense sa fia,
sospirant cada moment
com un que està amb agonia.
A Montserrat va tornar
ansiós encara un dia,
i a Fra Garí va trobar
que casi no el coneixia,
caminant com un jument
tan sols roba no portava;
tenia una carn tan negre
ni tan sols color en sa cara
ses herbes n'eren sostent
de lo que ell s'alimentava.
El comte no va pensar
que allò fos figura humana
sinó que se l'emportà
per una figura rara,
per fer divertir sa gent
que anava a sa seua casa.
Junt amb molt de bestiar,
dins un estable el calaren,
no donant-li més menjar
que lo que es cans rebutjaven,
i allí va estar molt de temps
passant pena i amargural,
sense ser-ne conegut
de ninguna criatura,
finsus que Déu ja va dir:
«Garí, avui ja s'ha acabat
la teua vida penosa,
que molt de temps ha durat».
Una dona amb un infant
dins s'estable se n'entrà,
s'infant tenia tres dies
i aquell dia va parlar
«Perdonat ets, Fra Garí,
devant Déu Omnipotent».
Quan Fra Garí sent això
s'alçà i digué prontament:
«Que em perdoni lo bon comte
lo que he fet tan cruelment,
que jo ja hi pagat sa falta
fent vida de penitent».
Idò ara, diu es comte,
vui que em portis prestament
a on és morta ma fia,
que amb honra i bon compliment
vui dur-la a terra sagrada,
que és s'únic consol que tenc.
Arriben a sa cova
en vista de molta gent
i allí la troban sola
parlant molt alegrement.
No us espanteu, que som viva,
i sense defalliment,
que vaig veure una senyora
amb una llum esplendent,
que m'assistia i curava
tan miraculosament.
És Maria, Mare Nostra,
Mare de l'Omnipotent;
jo m'hi havia encomanat
de tot cor darrerament.
Son pare quan la va veure
sospirava amargament.
Vina a casa, fia meua,
li va dir seguidament,
que vui que sigues casada
amb un gran valiment,
llavor tendrem alegria
jo i tota sa nostra gent.
Pare de la meua vida,
jo amb això no us seguiré
que vui viure retirada
sense cap devertiment.
Va manar que fabricassen
allinetes un convent
i allí sa fia del comte
hi va morir santament
i Fra Garí es portaler
d'aquell sant establiment.
