Una cançó vui cantar
ja que em manau la diré,
que la vaig estudiar
amb funament verdader.
Ara vaig a navegar
amb mal temps i vent proer
que en bon temps i la mar plana
tot lo món és mariner,
i en venir sa borrascada
ningú vol ser timoner
perquè val més giny que força
en mal temps i entendre-ho bé.
Ell ja desitja sa mare
per un pare que les té,
que mentre són petitetes
que no saben què han de fer
ja dieuen comprau-me vetes
per en ser que creixeré,
per anar entre ses altres
i guanyar-les d'anar bé,
i es jóvens de bones cases
algun dia els siseré
i llavor farem vel·lades
finsus a cremar es festé,
que és allí on més ho paga
en ser un lloc musiquer.
I e-ho són causa ses al·lotes
tots e-hi ha de satisfer
i tambè e-hi satisfà ella
si s'aucusió hi cau bé.
S'escusaria de feina,
que no l'hauria de fer,
de fer-ne llargues vel·lades,
diumenge i dies faners.
Es de caseua voldrien
s'alçàs a punta de sol.
Jo et promet que anit passada
no feies tan es mussol,
que feies unes riaies
que haurien remput es trespol.
Estaves molt ben colgada
dins ses dobles des llençol
i també més arrufada
que ningun capdell de col,
i et sap tan bo s'aixecar-te
com sa calor en so juriol.
Ell s'aixeca i es llit queda,
i això és lo que a ella li dol,
llavor se'n surt de sa casa
fent cara de vuit o nou,
amb la vista enlluernada,
que encara no hi veu aprou;
si ha de fer alguna musclera
o voltar algun caragol,
no pot enfilar sa guia
cada vegada que vol;
fil ni guia no devisa
encara que fos nyinyol:
i e-ho són ses vel·lades causa
de sa son que li prevé,
i aixina coneixereu
si és cosa que convé.
Una cançó vui cantar, etc.
Ara us contaré s'ejemple
de lo que he-i vist i passat.
Tots es que correm la vega
ja ho tenim esprimentat:
tal volta un arriba a casa
a mitja nit o passat
i un arriba mort de gana,
casi mig afamegat;
lo primer ja mira s'olla,
si encara hi ha apareiat;
si la trobam destapada,
ja es sol se li ha eixugat,
i donant una mirada
pensam: no faré bondat,
i un s'aferra amb ses garroves
que es cans hagen rosegat,
untades d'auveia morta
si n'hi ha hagut mortandat,
i són més dolces que es sucre:
ni mancos pa florejat.
Un se'n va a sa maràfega
i s'hi tira de rebat
i es rato que un ha de geure
no es pot girà de costat,
que un pensa que no és de dia
ni que es gall no ha cantat
i ja sent es de ca seua
que ja tots s'han aixecat
«vamus, aixeca't d'aquina,
no fasses s'endurmiscat»;
i un aixeca la vista
i no veu es treginat,
i no devisa ses bigues
ni mancos s'entegellat,
i un se'n surt de sa casa
casi mig arruïnat
i li sap tan bo sa feina
com si es 'ves de rompre es cap.
Una cançó vui cantar, etc.
En ser una vel·la llarga
a ningun preu és pagat,
que un conversa amb ses al·lotes
i escolta moltes raons
i el conviden pes diumenge:
«Mira que esperam que torns;
si més no, vina a sa tarda
o a la nit per dir cançons»;
i un se'n va per fora casa
per mals llocs i bodegons
i també per ses badies,
per darrera cap-cantons,
i encara no pot sebre
ses seues devocions.
I per fer-mos bona cara
ja 'ms estimen de multons,
que es fadrins i ses al·lotes
sempre es van amb trassions;
no penseu que jo us hi vaja
anc que ho diga en ses cançons,
que ses cançons no flastomen
ni castiguen es braons,
que lleven males idéies
i males intencions;
ses veritats i mentides
jo les hi pos a reglons
i les dic a ses al·lotes
ses demés aucusions,
i si encanten dones veies
i es hòmens més veietons,
que en parlar d'una cantada
s'hi veuen a porfessons,
i en anar d'una xacota
no hi aixequen es alons,
encara que digan ¡upa!
quan aixequen es talons;
deixen es sous dins ses caixes,
que és pes di es senaions,
i els donen una cadira,
que seguen vora es tions,
que es veis tenen sa pell prima
i estan gurnits de burrons.
«Ala, treis es tambó en vista
que només canten es bons»;
i anc que siguen al·lots jóvens
i al·lotes com dacsons,
són més escoltats que es bal·le,
anc que no duguen bastons,
perquè no parlen de pagos
ni de contribucions,
que només parlen d'al·lotes
i de fadrinets burlons.
Llavonses es desavenen
s'aturen ses cançons,
duen ses ungles tortes
fetes amb corbaions,
se les duen a sa cara
que hi deixen llurigarons,
i es treuen sa sang dolenta
i així no hi crien curcons,
que ho són ses al·lotes causa
de moltes ocasions;
van a vesitar mossènyer
engoitant pes finestrons
i els donen sa penitenci
des pecats que són bessons,
les fan dijunar es divendres
de xuia i butifarrons:
tant es hòmens com ses dones
tots e-hi ha de satisfer:
valdria més en el món
un pare nostro i es bé.
Una cançó vui cantar
ja que em manau la diré,
que la vaig estudiar
amb funament verdader.
