Sa ruca de sa yaya
Ara vo'n cantaré un' altra
que sé cert que no l'heu sentida:
a sa ruca de sa yaya
li vaig fer una bona eixida.
perquè sa yaia es temé
que a la nit, en ses vel-lades,
li 'navem a ses sobrassades,
mos tirà a tots as carrer.
Per sa seua ànima torta
no hi valgueren raons;
mos acompanyà a sa porta
i mos digué: estigueu bons!
Ya més tard; que feya fosca,
mo'n anàrem es corral
i vàrem treure sa ruca
i la farmàrem as portal.
Li vaig 'faitar ses costelles
y li vaig posar un capell
amb quatre flocs i un ramell,
i llavor un bon forc d'esquelles.
no pareguent-me prou guapa,
li vaig aferrar un bigot
fet d'estepes i fuyaca
i a sa coua hi duya un pot
amb quatre pedres redones,
i li calarem un llençol.
Llavor tots mos amagarem
finsos que sortigué es sol.
Ara vo'n cantaré un' altra...
Sa ruca no es bategava,
talment pareixia un sant,
fins que venguen per darrera
li fermam s'ase davant.
S'ase l'ensumà molt bé,
sa ruca no se'l mirava
hasta que amb un mos de s'ase
tantot es desxondingué.
Sa ruca s'adreçà un poc
amb un repicay d'esquelles
i de pedres dins es pot
sentint mal a ses costelles.
Li esvergà un parey de cosses
a s'ase devora es cap,
que bramava arregirat
amb totes ses seues forces.
Bramaven sa ruca i s'ase
a veure qui ho feia més fort;
i alçaren tota sa casa
amb s'armella, esquella i pot.
Fia i yaia s'aixecaren,
i en anar a obrir es portal
elles i es dos animals
tots quatre reveletjaven.
Sa yaia, tota enfadada
amb aquell concert de brams,
trobà sa ruca mudada
i s'ase tot ple de blaus.
De llavor ençà, quan hi anam
en sa nit a fer vel·lada,
treu es pa i sa sobrassada
perquè menjem si duim fam.
Ara vo'n cantaré un' altra
