Cançoner de les Pitiüses

-Don Gaiferos, si fos tan bo per sa muier rescatar com assentar-se a sa taula i prendre sous i jugar.- Don Gaiferos, sentint això, de raons se va picar, se n'anà a casa d'un tiu seu . . . . . . ses armes i es cavall a punt d'anar a pelear. -Es cavall fenc ben ensenyat i no el vui mal ensenyar, i ses armes ben posades i no les vui roveiar.- I es va treure un raó i ja el volia matar. -No t'allarguis, don Gaiferos, no t'allarguis de la mà; ses armes i es cavall tot ho tenc a ton manar i també . . . . . . . . . per anar-te a acompanyar. -No necessit companyia, que tot sol hi vui anar. Se n'anava per avant que feia espant de mirar. -Pastoret, bon pastoret, si noteci em vuiguessis dar de sa dona de don Gaiferos, que jo la vaig a buscar. -Ella està a la Moreria i dins un castell que hi ha li donen combat cada dia per mora fer-la tornar.- Ell va baixar des cavall, un reial de vuit li da. -Com aniràs a ca teua ja tendràs què refrescar.- I en es balcó del rei moro ell allina es va aturar. . . . . . . . . . . . . . . -Si el vols donar a don Gaiferos a jo me la tens de donar.- Quan va veure que era don Gaiferos per sa finestra es va tirar, però no va caure a terra que ell ja la va emparar. -Si aquest cavall ja fos comes del tiu Roldà, que passava set murades sense es cavall perillar.- . . . . . . Se n'anava dalt murada que feia espant de mirar. . . . . . . . . . . . . . . . . De set moros que hi havia tots set los va matar i només en deixà un perquè ho pogués contar.