Cançoner de les Pitiüses

La Bella puja al terrat a estendre la seua bugada, tot d'una tenir-la estesa ja la va tenir eixugada. Va veure es seu fii Joan, dret a ella se n'anava. -Equè tens mon fii Joan, amb sa color trasmudada? -Jo venc de ca es barber, una sangria donada, sa sangria que jo port jo la duc mal voltada. -Mal vinagre¹ un tal barber i també es qui te l'ha dada. -Ma mare, no flastomeu, que no me'n donarà altra. ..... -Munta a la cama, veuràs ta muier. -Ma mare, no hi puc pujar, que no li puc dar alegria, he de morir a mitja nit i es cavall a trenca d'auba i a jo m'enterraran davant l'altar de sant Jaume, i as cavall l'enterraran en el peu de la muntanya. Es que passaran per allí: "Bon repòs tenga son amo d'aquest cavallet valent, que ja ha mort a la pelaia.² Entre jo i es cavall portam trenta-nou llançades, es cavall ne porta nou i es cor meu totes ses altres.-