Al mirador del castell
Blancaflor está asseguda,
ab una pinteta d' or
sos cabells pentina y nua.
Gira 'ls uys devés es cel,
no veu estrella nenguna;
los gira devés la mar,
ja veu traspuntar la lluna;
les veles veu arriar
d'una nau que'n es venguda;
mira devés es camí
y veu molta gent que hi puja,
veu venir un cavaller
que va á cavall d'una mula,
sella y brida ne son d' or,
y també les ferradures;
un gran acompanyament
de senyors darrera duya.
De tan alluny com la veu,
lo cavaller la saluda...
-Cavaller, bon cavaller
si veniu de part de França
¿haveu vist al meu senyor
á qui Deu guart de desgracia?
-Jo 'l som vist y conegut
y ab ell tenc forta amistança;
som dinat ans de venir
molts de dies á sa taula.
Ara ja deu ser casat,
que 'l Rey li dona una infanta.
-Ben haja ell qui la manten,
mal haja qui lay ha dada.
Set anys ha que jo l'esper
com á dona ben casada,
set altres l'esperaré
com una viudeta honrada;
si no ve dins aquest temps
seré monja velnegrada,
me tancaré en el convent,
el convent de Santa Clara.
-Senyora, si fos de vos
no voldria estar tancada;
vostron marit pot venir
l'estona mes impensada.
¿Què fariau, dama, vos
si davant lo vesseu ara?
-Faria 'ls rosers florir
y les poncelles badarse.
-Senyora, idò ja podeu,
que davant lo teniu ara.
Se daren tan fort abraç
que d'alegria ploravan.
Se giran deçá y dallá,
els rosers aponcellaven.
