Cançoner de les Pitiüses

Mi Arbola es passejava i amb los dolors de parir. -Ai, si hi pogués anar-hi a ca mon pare¹ a parir! -Si tu hi vols anar-hi ningú t'ho deu impedir. -I en venir-ne don Fernando, qui n'eixirà a recibir? ni qui n'hi donarà taula, ni qui n'hi donarà conii?- I quan vengué don Fernando no el ne va eixir a recibir, ni li va parar la taula, ni li va donar conii.² -I a on és na mia Arbola, que no la veig per aquí? -No em parlis de mi Arbola, no et dic ni em facis dir: m'ha tractat de puta veia i a tu fii d'un capellà. -Si això és veritat, ma mare, ella me l'ha de pagar.- Se tirà dalt del cavall i a buscar-la se'n va anar. Ses cunyades, quan lo veren, l'eixiren a recebir. -Mi Arbola té un hiju³ i un hiju per batiar. -Si ella, abans de parir-lo, el `gués pogut rebentar. -No digues això en Fernando, que li és⁴ mal informat. -Mi Arbola, surt d'aquí; mira, no em faces venir. -Mi Arbola no eixirà perquè es deixa de parir.- Se posà sa capa blava i es calçà i es va vestir, de sa sang que ella brollava i es cavall va revestir, i en ser allà dins un boscatge que feia por de mirar, i en ser allà dins un boscatge allí es varen aturar. -Resa aquí dos parenostres, que sus aquí et vui matar.- Son fillet, nat d'aquella hora, Déu vuigué que va parlar: -No la mateu a ma mare, que és sa que m'ha d'alletar. -Parlau minyonet, parlau, ara que poreu parlar. -No puc parlar més, ma mare, que Déu no m'ha dat més lloc. -Passau un poc més avant, trobareu un pastoret, trobareu un pastoret que us dirà la veritat. -Pastoret, bon pastoret, digues-nos la veritat. Les campanes quan tocaven, per quin sant han repicat? -Per sa mare d'en Fernando que amb un tron ha rebentat, per mor d'un fals testimoni que dalt sa nora ha posat.-