Cançoner de les Pitiüses

Passejant se'n va n'Arbola per una sala molt gran, pregant a Déu i sa mare i a tots los demés sants: —Si pogués anar a parir dins ses cambres de mi padrí! —Ves-te'n, Arbola, a parir, ves-te-n'hi ben descansada, que quan ton² marit vendrà trobarà taula parada i llit si vuigués dormir.— Quan don Bernardo³ vengué va preguntar de n'Arbola, que la busca i no la troba ni m'ha eixit a recibir. —No em parlis de mi Arbola, ni me faces tu mai a dir.⁴ M'ha tractat de puta veia i a tu fii de pare botxí. —Si això és veritat, ma mare, vale⁵ quan Diós n'Arbola que me la té de pagar.— Sense baixar del⁶ cavall a Cas sogre va pigar. Ses cunyades quan lo veren l'anaren a recibir, don Jesús i don Carlos. —N'Arbola ja ha parit. —N'Arbola en fos rebentada i es minyonet no en⁷ fos nat. Em direu que si estic loco O que estic tan enfadat. Jo no n'estic⁸ enfadat, que estic endimoniat. Que n'abaix d'aquí n'Arbola, que n'abaix d'aquí aviat que si m'ho fa tornar a dir la vida li llevaré.— N'Arbola ja va baixar i es va calçar i vestir, i va prendre es minyonet abrigat amb s'abrigai. De rebot⁹ se va tirar dalt ses anques des cavall i pigaren per avall dins un boscatge molt gran. N'hi va donar¹⁰ un santcristo que es 'via de confessar. —Com jo m'he de confessar, si tu no ets capellà? Com jo he de combregar, si tu no ets sacerdot?— I es minyonet nat d'una hora vuigué Déu que va parlar: —Assimateix, lo mi padri, no em mateu la meua mare, que ella no té culpa, no, per mor d'un fals testimoni. Més val donar gust a Déu que gananci an el dimoni.