Cançoner de les Pitiüses

Estau atentos, germans, que un romanço vui contar. Una barqueta de moros as Port de Lleó va entrar. De set cases que hi havia sis ne varen espanyar, menos a can Tomeu Jaume, que en arrobaren bestiar. Es posaren a l'aguarda, que pastorets ja vendran. Sortiren dos donzelletes, pastores de bestiar. Sa més grossa, que ho va veure, el va anar a fer tornar ençà i es moros l'embardollaren, se la varen carregar. Es més petit va respondre: —Aqueixa ja pot quedar.— les més gros va respondre: —Aqueixa no quedarà, que si el rei moro ho sabia mos podria castigar. I pigaren costa a costa i a sa cova des Matar trobaren un munt de guixes i les varen emportar i pigaren per endins fins que hi varen arribar. Quan varen ser mar endins, sa més petita es girà: —I adiós, terres alegres que solem caminar, i adiós, esglesis santes que veníem a resar, i no ploreu més ma mare,¹ no mos faceu turmentar, que es moros ja mos emporten Déu sap per quan més tornar.