Cançoner de les Pitiüses

Una barqueta de moros que es varen desembarcar totes ses cases que anaren totes les varen tombar sinó a can Miquel Jaume, que hi trobaren bestiar. Es posaren a l'aguarda,¹ que es pastoret prest² vendrà. Hi varen anar dos al·lotes, pastores de bestiar. Sa més grossa, quan els veu, en terra caigué esmaiada. Sa més petita, arriscada, sa munyidora els tirà. i els moros les prengueren i se les varen emportar. Quan varen ser mar envant es tornaren a girar: —Adiós, terra³d'Eivissa, i adiós tot lo que hi ha, que es moros que mo' n'enduen no mos deixaran tornar— Al cap de catorze mesos a Eivissa varen tornar. Son pare quan les va veure es seu fer va ser plorar. —Veniu aquí, fies meues, a sa taula a⁴ dinar. —Mon pare, no vui venir que no haiga⁵ vist ma mare.⁶ —Tu [sic] mare no la veuràs perquè és morta i enterrada. —Només que en ves un osset n'estaria⁷ aconhortada.— Sa madrasta [sic] va sortir, darrere sa porta estava: —Veniu aquí, fies meues, que ara m'heu de dir mare.⁸ —Mare us ho porem dir,⁹ però mare mal-llevada, que en feren una de sucre i encara ho fou 'marganta.¹⁰