Tres fies té lo bon rei,
totes tres com una plata,
i es va enamorar d'una,
Garrideta, la més guapa.
Un dia el rei li va dir:
Vaja, vaja, ma infanta,
tu n'has de ser ma muier,
m'ho has de ser enamorada.
Pare un tal no faré,
no puc ser vostra estimada:
madastra de mes germanes
i avorrida de ma mare.
El rei quan va sentir això
va manar que la tancassen.
No li deu aigua ni vi,
més que sardina salada.
Passen dies, passen nits
Garrideta ja finava
i va veure ses germanes
que per allí pasetjaven:
bones germanetes meues,
-Donau-me un cantaret d'aigua,
tenc sa gargamella seca,
la boca se m'abrassa-
-No te la beuràs maldita,
no te la beuràs, malvada,
perquè no has volgut ser
de ton pare enamorada-.
Passen dies, passen nits,
Garrideta ja finava,
treu el cap per la finestra
per veure si algú passava;
va veure la seua mare
que amb filosa d'or filava:
-mare de la meua vida,
donau-me un cantaret d'aigua,
tenc la gargamella seca,
la boca se m'abrassa-.
-Jo no vo' la puc donar,
que el bon rei vo' l'ha privada-
passen dies, passen nits,
Garrideta ja finava,
treu lo cap per la finestra
i va veure un cavaller
que amb son pare passetjava:
-Pare, bon pare meu,
donau-me un cantaret d'aigua,
faré lo que em manareu,
no em deixeu morir abrassada.
El rei quan va sentir això,
va manar a sos criats
que li anassen a dur aigua
de la font del romerar.
Quant varen ser a mig camí,
ja els tornaren a cridar:
-Veniu, criats meus, veniu,
Garrideta ja ha finat.
Els àngels li feien llum,
Maria l'encaminava,
les calderes de l'infern
ja bullien per son pare.
