Na Melis está malata
na Melis, filla del Rey,
la vesitan duchs y comtes
y tota la real gent.
Quan la mare l'aná á veure:
-Ma filla, ¿Quin mal haveu?
-El mal que jo tench, ma mare,
ja fa estona que'l sabeu;
d'aquell ou que 'm fereu beure
metzinada me 'n haveu.
-No digueu aytal, ma filla,
mirau que 'us condemnarèu;
confessau, la meua filla,
y despres combregarèu,
com estarèu combregada
testament arreglarèu.
-No vos agradará gayre
el testament que faré.
Set castells tench jo dins França,
tots set portan el nom meu;
en deix quatre per don Carlos,
don Carlos lo germá meu.
-Y los altres tres, ma filla,
¿ á 'n á quí los dexarèu?
-Han de ser per mes cambreres,
perque les me acomodeu.
-La cadena d'or, ma filla,
¿á 'n á quí la dexarèu?
-La cadena y la diadema,
lo collar y lo clauer,
com totes les altres joyes,
son per la Mare de Deu.
A vos, perque sou ma mare,
vos deix un dels mantos meus
perque quan aneu á missa
de mi vos ne recordeu.
-Ay filla, la meua filla,
¿tot axò me dexarèu?
y de les robes brodades,
filla meua ¿Qué'n farèu?
-Les millor vull per mortalla,
que adornarán lo cos meu;
posaume 'l vestit de perles,
coixinera y vel d' argent.
-No faceu aytal, ma filla
que tot la tomba ho podreix.
-En 'verho podrit la terra
llevò, ma mare, ja'u pendrèu
-Ay filla, la meua filla,
¿axò 's lo que 'm dexarèu?
-Ay mare, la meua mare,
vos dexaré l' espós meu;
besaulon y abraçaulo
axí com fa temps soleu...
Son pare s'ho escoltava,
amb un ministre de Deu:
-Ay filla, la meua filla
¿Qu' es axò que vos dieu?
-Ay pare, com seré morta
en cartes ja ho trobarèu.
Al dir aquestes paraules
se'n hi entrá 'l marit seu
y acostantse á 'n el llit deya:
«¡Perdonaume, ma muller!»
