Cançoner de les Pitiüses

N'Amelits està malalta n'Amelits filla d'un rei. Cavallers la van a veure, cavallers i noble gent. Sa mare també hi anava, culcigant or i argent. Li diu: —Quin mal tens, ma fia? —Vós, mumare, ja ho sabeu, que amb aquell ouet que em dàreu, que emmetzinat m'haveu. —No digueu un tal , ma fia, mirau que us condemnareu. Confessau i combregau, també testament fareu. —I si jo testament faç, molt poc vo n'alegrareu Set palàcios tenc a França, que en això vós ja ho sabeu. Dos ne deixaré a mon pare, perque ho és mon pare meu; dos ne deixaré an en Carles, perque ho és un germà meu; dos ne deixaré a ses monges, que m'encomanin a Déu; un ni deixaré en es pobres, pobrets per amor de Déu. L'ànima i es collaret, per la mare de Déu, i sa joia i es creuer és per sant Vicenç Ferrer. —I aquelles robes de seda, fia meva, què les voleu? —Aquelles robes de seda seran per cobrir el cor meu, i es tambor i ses castanyoles perque soneu i balleu, i en es replà de s'escala un dogal perque us pengeu.